Ella, l'aigua, volta que volta, juganera amb la sal gronxant-se en les onades, gasosa deixant-se portar per l'aire, vertiginosa precipitant-se, esmunyedissa entre terra i roques... I aquí, com si de l'acció capriciosa d'una presumida donzella es tractés, li dona per eixir a passejar-se pendent avall mostrant-se, captant l'atenció dels ulls que la veuen i les boques que la tasten.
És bruna, hom diria exòtica però no, que és d'aquí. De seguida interacciona, carregada de minerals es transforma en acollidor bressol de microorganismes que xipollegen en els tolls vestint-la d'un roig contingut. Les gents, que no tenien capacitat per saber-ne tant, no van trigar a posar-li nom: "Urium" primer, pels metalls que s'extreien en les proximitats; "Tinto" definitivament, per l'evident semblança cromàtica amb el vi.
El riu delata el contingut del sòl, pel què de ben antic s'han fet extraccions a la zona del naixement, cinc mil anys documentats testimonien que íbers, fenicis, romans, musulmans i cristians s'han succeït habitant la regió i explotant les terres. No agricultura, no artesania, mineria pura i dura, sense miraments. Cavar, separar, transportar i vendre: buidar les muntanyes. De retruc, en sentit contrari, efecte crida i serveis pels miners.
No seré jo qui condemni tots aquests mil·lenis d'expoliar la terra, segurament la nostra cultura requereix de minerals i metalls que també han sortit d'aquí. Però alço la vista i em dol quan veig les nafres i cicatrius que en totes direccions s'estenen quilòmetres i quilòmetres, muntanyes -serralades s'hi escau millor- d'escòria, cràters immensos (un d'ells és la mina a cel obert més gran del continent), s'ha remogut tot, s'ha deixat estèril gairebé tot. No sembla que hi hagi intenció de restablir l'ecosistema; ans al contrari, es promou un parc temàtic sobre mineria mentre les poblacions es buiden, ja no hi ha feina més enllà d'un minso turisme industrial que es mantindrà, potser, a cop de subvenció.
El Tinto seguirà portant a passeig les aigües vingudes de l'Atlàntic, seguirà fent l'ullet als qui s'hi apropin, impassible davant el saber o no dels humans. És un riu arrelat al metall amb sang de pedra, gràcilment fort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada