El Jardinet de Collbató

Tenia pocs mesos i el Martí ens acompanyava arreu, també a escalar, era el rei dels peus de via, primer per l’irresistible atractiu que causen els nadons, després per les inesgotables ganes de jugar i descobrir, i de seguida que va poder per la dèria d’escalar i volar en pèndols. La seva primera escalada amb corda va ser a un dels blocs del camí de Can Jorba, la seva primera viota va ser a La Sense Nom d’Agulles, i als 9 anys ja havia pujat la Paret de l’Aeri per la Easy Rider.

No li va interessar mai la dificultat, però sí l’enigmàtic joc de resoldre els problemes que planteja la roca i la tendència a l’autosuficiència. Arribats a aquí, l’any 2003 li vaig preparar un regal de reis molt especial: vies fàcils, ben equipades per a debutants en l’escalada de primer, amb una aproximació curta i un gran peu de via: havia nascut El Jardinet, a Collbató. Dos anys després, també hi quedaren obertes vies de 6è grau pels acompanyants.

El Jardinet es tracta del mur basal d’una de les petites crestes que dibuixen l’amable vessant sud de Montserrat, a peu de camí i a tocar del poble allà on finalitzen les antigues i abandonades terrasses d’horts, i que mai havia despertat l’interès dels escaladors malgrat la proliferació de vies a la zona. La identificació del sector no respon a cap topònim existent anteriorment, va ser part de la creació i complement del nom de les vies. M’agrada proposar situacions, provocar reaccions, i com a mestre no vaig saber-me estar de possibilitar algun aprenentatge. Totes les vies es dirien com alguna cosa que des de terra s’enlaira i que, a més a més, porti nom d’una part d’animal: Cua de rata, Dent de lleó, Orella d’ós, Cama de perdiu, Cap d’ase, Pet de llop i Peu de gat. L’escenari, el sector, prendria el nom de Jardinet.

Al Jardinet, efectivament, el Martí es va estrenar com a primer de corda, també va convidar amics i amigues a una festa d’aniversari i, sobre tot, no ha tingut inconvenient en que moltes altres persones hagin pres el sector com un habitual destí escalador. No sabeu com em costa reprimir un somriure de satisfacció cada vegada que pujo per les dreceres de Collbató i hi veig cordes! Gaudiu-ne.

El que no es veu des del mirador

Quan el Sebastià va desaparèixer, tothom va afanyar-se a buscar-lo i, tot i que va trigar una mica, va ser trobat, però no recuperat. La consternació que va causar entre els coneguts va ser forta, però pels amics encara va ser-ho més, i no arribaré mai a imaginar quant per a la família. Les baranes del Mirador de Gresolet, a la falda del Pedraforca, van ser el darrer punt de contacte amb el món; després, record.

En saber de l'indret, vaig recuperar d'un vell calaix de projectes la idea que va néixer vint anys enrere quan vaig dedicar un estiu a escalar tot el que s'escalava al Pedra: obrir una via a les parets de sota el mirador, una mica snob ella, la idea, doncs es tractaria de donar la nota lluint-se als ulls dels bocabadats turistes que treuen el nas per damunt de les baranes. Però la idea inicial havia quedat arraconada veient el poc atractiu de la roca.

Ara havia passat el temps, jo tenia molta més experiència, alguns havien obert via allà on jo havia desestimat, i encara restava invisible el mur sota el voladís extrem del mirador. Què hi deu haver, allà? Doncs som-hi: excursió amb prismàtics i càmera a la vall de Gresolet, corda a la barana i a un arbre, punys preparats per a la remuntada, descens volat i... trobat un tresor. No hi havia dubte, la paret valia un temps d'esforç. Retorn a casa a per més material i, armat amb de tot, nou descens ancorant la corda en el que es podia, explorant metres a dreta i a esquerra, veient clara una línia, triant ja emplaçament de reunions, neteja de la roca i selecció de punts d'ancoratge de protecció.

La tercera visita, ara acompanyat de l'amic David, va significar una llarguíssima jornada penjats de sengles cordes amb l'artilleria pesada (i el vist-i-plau de la família del Sebastià, a la memòria de qui volia dedicar la via). Treball de ferralleria col·locant bolts i anelles, retirant claus i friends i acabant de polir el conjunt. Dalt de tot, la pacient Paula que ens donava suport logístic cridava no sabíem què; va resultar ser una alerta pel cavi de temps a precipitació, que vam ignorar doncs sota aquest desplom de 90m no ens mullaríem en absolut. Tot acabat, en treure el nas per la vora del penyal ens vam trobar amb mig metre de neu acumulat; com marxaríem? Però aquesta va ser una altra història.

Ressenya feta, còpia a refugi i FEEC, primera, petit homenatge d'amics al cim i, per a tothom que s'hi posi, una nova via: "Punt". Gaudiu-la, escaladors i escaladores, que per la resta de gent quedarà sempre amagada sota la protecció del desplom.

El Timbaler del Bruc no s'hi va aturar

Noves vies a l'Agulla del Castell

Comparteixo amb vosaltres l'obertura de 3 noves vies d'escalada a l'Agulla del Castell (Montserrat), una de finals del 2011 i les altres d'avui mateix.

Com que es tracta del Castell, a la primera, que sembla amagada però remonta fins al lloc més alt de la zona, des d'on s'albira molt bé la vall, li vaig posar de nom "Guaita". També seguint amb la idea dels castells, però ara humans, la segona porta per nom "Gamma Extra", i crec que esdevindrà una via molt preuada per la seva bellesa i baixa dificultat. La tercera, petiteta però que arriba dalt de tot de l'agulla pel fet que es tracta de l'extensió d'una altra, l'he batejat amb el nom "Anxeneta", ben eloqüent.

Ah, a saber: a l'interior del passadís que es forma entre les parets de la cinglera i de l'agulla mai hi toca el sol.

De pas, també detallo com està tota la zona, doncs les ressenyes de la darrera guia a paper publicada no són del tot correctes ni clares:

Falta alguns detalls, com noms de via i aperturistes d'alguns dels itineraris. Si en teniu coneixement, us agrairé m'ho indiqueu.

Au, que ho passeu bé.

Camí del cel

Ja fa temps que, tot passejant per Montserrat, els meus ulls es desvien cap a una atractiva, solitària i aïllada agulla. Als montserratins, aquesta espècie d'homínids tocats per la màgia de la muntanya més especial del món, caminants, grimpaires, místics, il·lustrats o catalans, poca cosa els hauré d'explicar, tret de confessar-los a baixa veu on es troba. A la resta, a més a més de recomanar-los vacunar-se el més aviat possible contra el desconeixement de les vivències que aquesta muntanya els pot aportar, els proclamaré que Montserrat és única i especial per no poques raons.

Des de que l'home va aparèixer per aquestes terres, la muntanya de Montserrat ha causat profunda atracció, admiració i veneració. Les pacients tasques del temps durant milions d'anys, moviments de terres i corrents d'aigua han anat modelant un païsatge que ara es manifesta exhuberant. Enlloc més de la Terra hi ha una densitat major d'agulles de roca conglomerada (més de 900 en tan sols 32 quilòmetres quadrats), on la vegetació i la fauna resisteixen tossudament a la pressió de la modernitat, on evidents camps magnètics encara inexplicables que fan destirotar les brúixoles apunten insinuen no poques evidències de la major reserva d'aigua dolça subterrània, on l'accés no és senzill, on desapareix gent cada any, on s'hi va trobar una imatge de verge i nen que no van voler marxar, on els nens canten com els àngels, on la comunió entre humans és diària, on s'atresora els valors culturals...

L'agulla en qüestió, una de les trenta i poques que no tenen nom, destaca entre les parets de les profundes canals del vessant sud de la muntanya especialment de matinada quan li toquen selectivament els primers raigs de sol. Un antic camí, perdut durant dos-cents anys des de que es va foragitar els francesos d'en Napoleon, i ara recuperat, passa al seu peu i permet l'accés a un racó especialment tranquil, allunyat més d'una hora de la civilització, però prou a prop per a no perdre perspectives.

És fàcil, a falta d'evidències, deixar-se portar per la imaginació cap a les trifulques entre invassors i locals, cap a les expedicions de caceres, cap a les exploracions al Neolític, cap a les corredisses dels grans hervivors o cap als cants dels sirènids; vés a saber com seguir reculant en el temps.

Però a mi m'agrada mirar també endavant, i hi veig noves passes de persones respectuosament encuriosides, itineraris que desafiant la gravetat s'allunyen del terra, petits estols humans que de la seva suor esportiva en fan combustible de vida sana. Amb el preceptiu permís, les meves mans seguiran els esguards, que alhora segueixen un somni creatiu, i hi deixaré els pocs indicis que permitin d'altres elevar-se escalant camí del cel.

Millor en companyia

No importa si fuges o busques, els racons del món són el refugi de l'esperit, l'ànima de les emocions. Hi ha qui es tanca en un racó, qui es deixa aïllar per parets d'obra. Hi ha qui, sigui on sigui, aixeca murs virtuals de feina o sons. I jo m'estimo més sortir a un racó ampli d'horitzons indefinits.

Quan al propi entorn urbà trobem un racó, poques vegades ens costa descobrir-hi allò que cal. Però quan l'anem a cercar lluny de casa, quan les passes ens apropen al desconegut, la incertesa pot ofegar-nos. És en aquests moments quan val la pena tenir amb qui fer el camí, simplement per saber que hi ha algú, i també per recolzar-nos-hi; potser fins i tot per a que ens descobreixi quelcom al que no sabem obrir els ulls, ens aporti la valentia que ens fa donar una passa incerta o ens prengui la mà.

Per tot això, l'expert en apropar-nos a certs entorns, el guia, és una figura a considerar. Ja fa temps jo mateix m'he posat a disposició per a compartir amb altres el que he anat descobrint, i a poc a poc conformar una professió en la que paradoxalment he unit els antagonics termes amb què els romans van definir les dues ocupacions a què es podia dedicar l'ésser humà: l'oci i el neg-oci.

El guia viu d'acompanyar altres, però sobre tot creix amb el contacte humà i, en crèixer, esdevé cada dia una persona amb valor afegit que es deixa xuclar. La digestió la fa diferent cada u, però els nutrients que aporten són innegables. Tots i totes hauríem de fer-nos guiar alguna vegada.

Si mai et cal una ajuda per al descobriment de racons, busca un guia.

Cuina de somins

Qualsevol racó és bo per engendrar nous projectes, però als que ens agrada fer bullir l'olla a foc lent, sentir el xup-xup i deixar-se perfumar per tot el que es cou, el propi cau és la millor de les cuines.

El cervell com a armari i la memòria com a rebost m'obren en vespres i matinades les seves portes i em conviden a remenar i triar amb què elaborar el proper plat. L'ànima té gana i demana.

A l'abric del cobrellit poso els ingredients i, mentre remeno i remeno, assajo formes i fòmules anticipant les emocions que m'atreveixo a somiar.

A mig coure -s'agraeix consultes a experts- cal passar sempre el sedàs del coixí, el tou en què recolzo el cap en el repòs i el veritablement dur amb el que ballo i lluito a diari les hores de la meva vida.

Alguna vegada s'apagarà el foc i es refredarà la menja, d'altres un descuit farà que tot es cremi, però la majoria de les vegades la recepta acabarà adquirnt entitat i caldrà emplatar. Si no es pot consumir d'immediat, congelar i guardar és la millor opció mentre no desapareixi l'energia: la panxa contenta no té gana però, quan fa rum-rum, que bé que va tenir el plat a punt per posar a taula!

Racó per necessitat

Cantonada dreta davantera de l'aula d'informàtica, avui fresca i agradable, bona visió i millor acústica, el cap rutllant a tope ametrallat de nous conceptes... i la vostra escalfor, companys, moderant l'ambient.