El Jardinet de Collbató

Tenia pocs mesos i el Martí ens acompanyava arreu, també a escalar, era el rei dels peus de via, primer per l’irresistible atractiu que causen els nadons, després per les inesgotables ganes de jugar i descobrir, i de seguida que va poder per la dèria d’escalar i volar en pèndols. La seva primera escalada amb corda va ser a un dels blocs del camí de Can Jorba, la seva primera viota va ser a La Sense Nom d’Agulles, i als 9 anys ja havia pujat la Paret de l’Aeri per la Easy Rider.

No li va interessar mai la dificultat, però sí l’enigmàtic joc de resoldre els problemes que planteja la roca i la tendència a l’autosuficiència. Arribats a aquí, l’any 2003 li vaig preparar un regal de reis molt especial: vies fàcils, ben equipades per a debutants en l’escalada de primer, amb una aproximació curta i un gran peu de via: havia nascut El Jardinet, a Collbató. Dos anys després, també hi quedaren obertes vies de 6è grau pels acompanyants.

El Jardinet es tracta del mur basal d’una de les petites crestes que dibuixen l’amable vessant sud de Montserrat, a peu de camí i a tocar del poble allà on finalitzen les antigues i abandonades terrasses d’horts, i que mai havia despertat l’interès dels escaladors malgrat la proliferació de vies a la zona. La identificació del sector no respon a cap topònim existent anteriorment, va ser part de la creació i complement del nom de les vies. M’agrada proposar situacions, provocar reaccions, i com a mestre no vaig saber-me estar de possibilitar algun aprenentatge. Totes les vies es dirien com alguna cosa que des de terra s’enlaira i que, a més a més, porti nom d’una part d’animal: Cua de rata, Dent de lleó, Orella d’ós, Cama de perdiu, Cap d’ase, Pet de llop i Peu de gat. L’escenari, el sector, prendria el nom de Jardinet.

Al Jardinet, efectivament, el Martí es va estrenar com a primer de corda, també va convidar amics i amigues a una festa d’aniversari i, sobre tot, no ha tingut inconvenient en que moltes altres persones hagin pres el sector com un habitual destí escalador. No sabeu com em costa reprimir un somriure de satisfacció cada vegada que pujo per les dreceres de Collbató i hi veig cordes! Gaudiu-ne.

El que no es veu des del mirador

Quan el Sebastià va desaparèixer, tothom va afanyar-se a buscar-lo i, tot i que va trigar una mica, va ser trobat, però no recuperat. La consternació que va causar entre els coneguts va ser forta, però pels amics encara va ser-ho més, i no arribaré mai a imaginar quant per a la família. Les baranes del Mirador de Gresolet, a la falda del Pedraforca, van ser el darrer punt de contacte amb el món; després, record.

En saber de l'indret, vaig recuperar d'un vell calaix de projectes la idea que va néixer vint anys enrere quan vaig dedicar un estiu a escalar tot el que s'escalava al Pedra: obrir una via a les parets de sota el mirador, una mica snob ella, la idea, doncs es tractaria de donar la nota lluint-se als ulls dels bocabadats turistes que treuen el nas per damunt de les baranes. Però la idea inicial havia quedat arraconada veient el poc atractiu de la roca.

Ara havia passat el temps, jo tenia molta més experiència, alguns havien obert via allà on jo havia desestimat, i encara restava invisible el mur sota el voladís extrem del mirador. Què hi deu haver, allà? Doncs som-hi: excursió amb prismàtics i càmera a la vall de Gresolet, corda a la barana i a un arbre, punys preparats per a la remuntada, descens volat i... trobat un tresor. No hi havia dubte, la paret valia un temps d'esforç. Retorn a casa a per més material i, armat amb de tot, nou descens ancorant la corda en el que es podia, explorant metres a dreta i a esquerra, veient clara una línia, triant ja emplaçament de reunions, neteja de la roca i selecció de punts d'ancoratge de protecció.

La tercera visita, ara acompanyat de l'amic David, va significar una llarguíssima jornada penjats de sengles cordes amb l'artilleria pesada (i el vist-i-plau de la família del Sebastià, a la memòria de qui volia dedicar la via). Treball de ferralleria col·locant bolts i anelles, retirant claus i friends i acabant de polir el conjunt. Dalt de tot, la pacient Paula que ens donava suport logístic cridava no sabíem què; va resultar ser una alerta pel cavi de temps a precipitació, que vam ignorar doncs sota aquest desplom de 90m no ens mullaríem en absolut. Tot acabat, en treure el nas per la vora del penyal ens vam trobar amb mig metre de neu acumulat; com marxaríem? Però aquesta va ser una altra història.

Ressenya feta, còpia a refugi i FEEC, primera, petit homenatge d'amics al cim i, per a tothom que s'hi posi, una nova via: "Punt". Gaudiu-la, escaladors i escaladores, que per la resta de gent quedarà sempre amagada sota la protecció del desplom.