Ja fa temps que, tot passejant per Montserrat, els meus ulls es desvien cap a una atractiva, solitària i aïllada agulla. Als montserratins, aquesta espècie d'homínids tocats per la màgia de la muntanya més especial del món, caminants, grimpaires, místics, il·lustrats o catalans, poca cosa els hauré d'explicar, tret de confessar-los a baixa veu on es troba. A la resta, a més a més de recomanar-los vacunar-se el més aviat possible contra el desconeixement de les vivències que aquesta muntanya els pot aportar, els proclamaré que Montserrat és única i especial per no poques raons.
Des de que l'home va aparèixer per aquestes terres, la muntanya de Montserrat ha causat profunda atracció, admiració i veneració. Les pacients tasques del temps durant milions d'anys, moviments de terres i corrents d'aigua han anat modelant un païsatge que ara es manifesta exhuberant. Enlloc més de la Terra hi ha una densitat major d'agulles de roca conglomerada (més de 900 en tan sols 32 quilòmetres quadrats), on la vegetació i la fauna resisteixen tossudament a la pressió de la modernitat, on evidents camps magnètics encara inexplicables que fan destirotar les brúixoles apunten insinuen no poques evidències de la major reserva d'aigua dolça subterrània, on l'accés no és senzill, on desapareix gent cada any, on s'hi va trobar una imatge de verge i nen que no van voler marxar, on els nens canten com els àngels, on la comunió entre humans és diària, on s'atresora els valors culturals...
L'agulla en qüestió, una de les trenta i poques que no tenen nom, destaca entre les parets de les profundes canals del vessant sud de la muntanya especialment de matinada quan li toquen selectivament els primers raigs de sol. Un antic camí, perdut durant dos-cents anys des de que es va foragitar els francesos d'en Napoleon, i ara recuperat, passa al seu peu i permet l'accés a un racó especialment tranquil, allunyat més d'una hora de la civilització, però prou a prop per a no perdre perspectives.
És fàcil, a falta d'evidències, deixar-se portar per la imaginació cap a les trifulques entre invassors i locals, cap a les expedicions de caceres, cap a les exploracions al Neolític, cap a les corredisses dels grans hervivors o cap als cants dels sirènids; vés a saber com seguir reculant en el temps.
Però a mi m'agrada mirar també endavant, i hi veig noves passes de persones respectuosament encuriosides, itineraris que desafiant la gravetat s'allunyen del terra, petits estols humans que de la seva suor esportiva en fan combustible de vida sana. Amb el preceptiu permís, les meves mans seguiran els esguards, que alhora segueixen un somni creatiu, i hi deixaré els pocs indicis que permitin d'altres elevar-se escalant camí del cel.
