Qualsevol racó és bo per engendrar nous projectes, però als que ens agrada fer bullir l'olla a foc lent, sentir el xup-xup i deixar-se perfumar per tot el que es cou, el propi cau és la millor de les cuines.
El cervell com a armari i la memòria com a rebost m'obren en vespres i matinades les seves portes i em conviden a remenar i triar amb què elaborar el proper plat. L'ànima té gana i demana.
A l'abric del cobrellit poso els ingredients i, mentre remeno i remeno, assajo formes i fòmules anticipant les emocions que m'atreveixo a somiar.
A mig coure -s'agraeix consultes a experts- cal passar sempre el sedàs del coixí, el tou en què recolzo el cap en el repòs i el veritablement dur amb el que ballo i lluito a diari les hores de la meva vida.
Alguna vegada s'apagarà el foc i es refredarà la menja, d'altres un descuit farà que tot es cremi, però la majoria de les vegades la recepta acabarà adquirnt entitat i caldrà emplatar. Si no es pot consumir d'immediat, congelar i guardar és la millor opció mentre no desapareixi l'energia: la panxa contenta no té gana però, quan fa rum-rum, que bé que va tenir el plat a punt per posar a taula!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada