Quan el Sebastià va desaparèixer, tothom va afanyar-se a buscar-lo i, tot i que va trigar una mica, va ser trobat, però no recuperat. La consternació que va causar entre els coneguts va ser forta, però pels amics encara va ser-ho més, i no arribaré mai a imaginar quant per a la família. Les baranes del Mirador de Gresolet, a la falda del Pedraforca, van ser el darrer punt de contacte amb el món; després, record.
En saber de l'indret, vaig recuperar d'un vell calaix de projectes la idea que va néixer vint anys enrere quan vaig dedicar un estiu a escalar tot el que s'escalava al Pedra: obrir una via a les parets de sota el mirador, una mica snob ella, la idea, doncs es tractaria de donar la nota lluint-se als ulls dels bocabadats turistes que treuen el nas per damunt de les baranes. Però la idea inicial havia quedat arraconada veient el poc atractiu de la roca.
Ara havia passat el temps, jo tenia molta més experiència, alguns havien obert via allà on jo havia desestimat, i encara restava invisible el mur sota el voladís extrem del mirador. Què hi deu haver, allà? Doncs som-hi: excursió amb prismàtics i càmera a la vall de Gresolet, corda a la barana i a un arbre, punys preparats per a la remuntada, descens volat i... trobat un tresor. No hi havia dubte, la paret valia un temps d'esforç. Retorn a casa a per més material i, armat amb de tot, nou descens ancorant la corda en el que es podia, explorant metres a dreta i a esquerra, veient clara una línia, triant ja emplaçament de reunions, neteja de la roca i selecció de punts d'ancoratge de protecció.
La tercera visita, ara acompanyat de l'amic David, va significar una llarguíssima jornada penjats de sengles cordes amb l'artilleria pesada (i el vist-i-plau de la família del Sebastià, a la memòria de qui volia dedicar la via). Treball de ferralleria col·locant bolts i anelles, retirant claus i friends i acabant de polir el conjunt. Dalt de tot, la pacient Paula que ens donava suport logístic cridava no sabíem què; va resultar ser una alerta pel cavi de temps a precipitació, que vam ignorar doncs sota aquest desplom de 90m no ens mullaríem en absolut. Tot acabat, en treure el nas per la vora del penyal ens vam trobar amb mig metre de neu acumulat; com marxaríem? Però aquesta va ser una altra història.
Ressenya feta, còpia a refugi i FEEC, primera, petit homenatge d'amics al cim i, per a tothom que s'hi posi, una nova via: "Punt". Gaudiu-la, escaladors i escaladores, que per la resta de gent quedarà sempre amagada sota la protecció del desplom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada