El Jardinet de Collbató

Tenia pocs mesos i el Martí ens acompanyava arreu, també a escalar, era el rei dels peus de via, primer per l’irresistible atractiu que causen els nadons, després per les inesgotables ganes de jugar i descobrir, i de seguida que va poder per la dèria d’escalar i volar en pèndols. La seva primera escalada amb corda va ser a un dels blocs del camí de Can Jorba, la seva primera viota va ser a La Sense Nom d’Agulles, i als 9 anys ja havia pujat la Paret de l’Aeri per la Easy Rider.

No li va interessar mai la dificultat, però sí l’enigmàtic joc de resoldre els problemes que planteja la roca i la tendència a l’autosuficiència. Arribats a aquí, l’any 2003 li vaig preparar un regal de reis molt especial: vies fàcils, ben equipades per a debutants en l’escalada de primer, amb una aproximació curta i un gran peu de via: havia nascut El Jardinet, a Collbató. Dos anys després, també hi quedaren obertes vies de 6è grau pels acompanyants.

El Jardinet es tracta del mur basal d’una de les petites crestes que dibuixen l’amable vessant sud de Montserrat, a peu de camí i a tocar del poble allà on finalitzen les antigues i abandonades terrasses d’horts, i que mai havia despertat l’interès dels escaladors malgrat la proliferació de vies a la zona. La identificació del sector no respon a cap topònim existent anteriorment, va ser part de la creació i complement del nom de les vies. M’agrada proposar situacions, provocar reaccions, i com a mestre no vaig saber-me estar de possibilitar algun aprenentatge. Totes les vies es dirien com alguna cosa que des de terra s’enlaira i que, a més a més, porti nom d’una part d’animal: Cua de rata, Dent de lleó, Orella d’ós, Cama de perdiu, Cap d’ase, Pet de llop i Peu de gat. L’escenari, el sector, prendria el nom de Jardinet.

Al Jardinet, efectivament, el Martí es va estrenar com a primer de corda, també va convidar amics i amigues a una festa d’aniversari i, sobre tot, no ha tingut inconvenient en que moltes altres persones hagin pres el sector com un habitual destí escalador. No sabeu com em costa reprimir un somriure de satisfacció cada vegada que pujo per les dreceres de Collbató i hi veig cordes! Gaudiu-ne.