Quan hom esmenta Cuenca a casa nostra, la majoria de les persones evoquen la imatge de les cases penjades de la capital, les capricioses formacions de pedra de la Ciudad Encantada o l'ordinària expressió "mirando pa Cuenca". Els antanyassos potser hi afegiran alguna tonada de José Luis Perales. El cas és que poca gent en sap gaire, els que hi viuen cada vegada són menys -com a la propera Teruel- i els que hi van poc exploren més enllà del motiu que els hi ha portat. A saber si al despoblament rural l'acompanya l'oblit, si l'oblit duu a la pèrdua de referències, i si sense referències avui dia ningú para atenció...
Entre poca gent al llarg de l'any i un clima sever que allunya als poc osats, la natura hi pren protagonisme i sobre l'ancestral terreny hi rejuveneix el seu mantell, que també es repobla de bestioles. És així que m'he trobat amb uns escenaris que conviden a perdre's-hi, conduïnt el vehicle per carreterones d'infinits revolts, sortir de l'asfalt fis allà on la perícia et permet rodar, caminar sense importar el rumb, amarar-se de vistes, per acabar empetitint-se fins a descobrir i acceptar ser part d'un tot sagrat.
Contrastos, un darrere l'altre: de bosc i rocam, de rius i desnivells, de camps i erms, de cases i runes, de pobles i silenci, d'equipaments i sol·litud. I mesclats entre ells també. La Serranía de Cuenca brinda possibilitats constants, gairebé no cal ni buscar informació, si de cas anar atent a no perdre's. I en mig de tot això apareix un paratge espectacular, diria únic si no fos perquè hi ha molts racons similars, però que de manera particular és extens, bell, misteriós i atractiu: los Callejones de Las Majadas.
Las Majadas és un petit poble que amb prou feines arriba als dos-cents habitants, aparentment amb pocs atractius, potser per això es va despoblant. Però amunt, entre boscos, hi atresora Los Callejones, un laberint karstic format per erosionades roques que han quedat al descobert entre pins i que les aigües han sabut anar modelant en formes de tota mena i mida. Passejar-s'hi no és nou, però ara, a més a més, les institucions locals i regionals han sabut donar-hi valor i democratitzar-ho facilitant l'accés, que és lliure, amb grans aparcaments i recorregut senyalitzat.
La proposta comporta no menys d'una hora i mitja de caminar bocabadat entre blocs de roca de totes les formes imaginables, passant per carrerons entre parets, que són el que dona nom a l'indret. Jo, que soc escalador, no puc evitar imaginar itineraris ingràvids sense tocar el terra. De fet, m'hi acabo enfilant per algunes cantonades en les que intueixo que podré tornar a baixar, pel pur plaer de jugar a superar un petit repte, però també, i de forma molt especial, per la curiositat de saber què hi ha al capdamunt. I de sorpreses no en falten, com un vast mar de pedra que la pluja erosiona en milers d'onades punxegudes, les vistes vertiginoses del que queda allà a baix o els vells bonsais espontanis de pins que no troben com nodrir-se millor sense arrelar al terra.
Podria seguir enumerant detalls que m'aturen: les molses arrapades, les heures penjades, les ombres juganeres, les formes evocadores... I entre aquests percebo també el retorn dels esguards que han precedit als meus al llarg de, segurament, mil·lenis, en una comunió amb d'altres tan encuriosits com jo. El sol declina, urgeix sortir del laberint. Amb la promesa de tornar-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada