L'any 1966 el matrimoni Torras-Palleja es va atrevir a explorar el curs inferior del Torrent del Migdia, l'accident geogràfic que divideix pel bell mig la muntanya de Montserrat i que en aquesta part baixa discorre estret i vertical formant una canal excavada literalment en la roca. Després d'ells, altres s'hi van atansar i, a poc a poc, es van consolidar punts de ràpel naturals i instal·lacions per a les cordes. D'aquí ve el nom esportiu amb què tothom coneix aquest itinerari, "el Joc de l'Oca", una activitat entretinguda en la que saltes de plataforma a plataforma a través d'aeris passos, com si es tractés del popular joc de taula.
Amb el temps, a algú se li va ocórrer mirar de progressar-hi en sentit ascendent. Això ja eren figues d'un altre paner, escalar la canal no té res a veure amb lliscar per cordes, el repte era majúscul, calia grans dots d'escalada i l'ajuda d'elements artificials per a la progressió. L'itinerari va acabar disposant de tot un seguit de passamans a base de cordes de diversos tipus, cadenes i altres elements imaginatius, com ara cinturons de seguretat de cotxes desballestats, fins i tot algunes clavilles, esdevenint una reputada via ascendent en la que calia tibar molt fort de braços. Des d'aleshores, el Joc de l'Oca va ser considerada la ruta més difícil del massís, una excursió per a escaladors però una escalada per a excursionistes.
L'any 2017, el Patronat de la Muntanya de Montserrat va decidir desmantellar completament els passamans i prohibir-ne l'ascens -una més de les decisions d'aquest organisme que limiten els usos tradicionals de la muntanya- amb un argument tan absurd com "eliminar qualsevol risc associat amb l'ascens de la canal". Amb aquest nivell de raonament, potser també prohibiran circular per carretera, practicar esport o cantar a l'Escolania.
Jo vaig conèixer el Joc de l'Oca a principis dels anys 80, coincidint amb els meus inicis a l'escalada i la cada vegada més estreta relació amb Montserrat. L'ambient feréstec de la canal i la duresa del recorregut creaven en mi un magnetisme inevitable. El desafiant primer ressalt, alt i llis (més alt que ara, episodis de forts aiguats han omplert de còdols la llera escurçant alguns metres el desnivell, que tot i així segueix essent important); els passos aeris agafat a arrels i troncs d'alzines penjants; els passadissos flanquejats d'inacabables parets; el pas amagat i sostre en el monumental caos de blocs gegants encastats; les petites grimpades entre gorgues que sempre contenien aigua; els dos vertiginosos ressalts engorjats; la piràmide final... Cada secció era l'escenari on calia representar una funció determinada, escena a escena acabaves arribant al final amb la sensació de super heroi.
Una vegada, a l'Uri i a mi se'ns va ocórrer provar de passar tot el Joc de l'Oca sense agafar-nos als elements artificials. Érem escaladors i allò era roca, estàvem en forma i familiaritzats amb l'itinerari tot i que mai abans l'havíem mirat amb aquesta visió. Calia escalar, doncs, i ser conscients de que una simple caiguda comportaria conseqüències gens desitjables, els passos per progressar en lliure no sempre estarien en la línia d'un passamans, la corda salvadora podria no estar a mà. El repte estava servit. Ens hi vam atansar ben lleugers: pantaló curt i samarreta, peus de gat i magnesi, les bambes anirien penjades del mateix cinturó de la bossa de magnesi. La roca era ben polida, presentava alguns forats aïllats i petites preses completament arrodonides per l'erosió, ens exigia força i destresa. Amb algunes dificultats que potser no superàvem al primer intent, vam anar progressant ressalt rere ressalt; la motivació era cada vegada més gran en veure que sí es podia.
Fins que vam ser sota els desploms dels ressalts engorjats. Aquí l'estret tub verical de roca era massa ample com per arribar-hi en oposició, massa llis com per trobar preses suficients, massa alt com per arriscar un salt enrere si no es podia continuar. Tossuts, vam explorar totes les possibilitats. I res: semblava que allà finalitzava l'aventura. Decebuts, vam seure a la baumeta enfilada que hi ha a la paret. El pany de la dreta tenia una heura; en broma, va sorgir un comentari divertit, com per consolar-nos, argumentant que en Romeo era capaç de pujar al balcó de la Julieta enfilant-se per una heura a la façana del palau. Ep! I si a la balconada que buscàvem s'hi podia arribar per l'heura? Una bogeria, potser sí, això no era un poema de Shakespeare, però valia la pena provar-ho. Amb cautela, sempre arrapat al tronc principal de l'heura, vaig començar a enlairar-me; centímetre a centímetre vaig anar comprenent com moure'm al temps que valorava constantment com aquells milers de filaments de la planta mantenien la seva adhesió a la pedra. Vaig arribar a on m'interessava i, amb molta cura, vaig fer una passa al costat sobre la vora de la roca, un moviment més i ja hi era. Havia superat el tram! L'adrenalina m'embriagava, eufòric vaig fer un crit de victòria. I, evidentment, l'Uri ja s'hi havia posat.
El temps va anar passant. La roca es mantenia imperturbable, de vegades la pluja facilitava un terrabastall d'aigua i pedra que, en desbocada comunió comportava la destrucció d'alguna instal·lació, que algú després restauraria. El pas de centenars de persones i les seves piades van agrandir la idea de recorregut llegendari, a les noves edicions de cartografia hi apareixia una filera de puntets sobre el traçat del Joc de l'Oca, fins i tot alguns guies ho van incorporar al seu catàleg. Potser ningú més, tret de formigues i sargantanes, va tornar a mirar l'heura com a camí, es mantenia com a part del paisatge. El transcórrer dels anys la va afeblir, va anar desprenent-se tot i que algú la va ajudar lligant la soca a un buril amb un cordino vermell, i al final va acabar assecant-se i desapareixent. Ara ja no en queda rastre.
A principis dels dos mil, el Carles -amb qui havia publicat un llibre sobre entrenament- va comentar-me que ell anava de tant en tant a fer el Joc de l'Oca en plan entrenament de resistència. La idea em va semblar molt interessant i vaig començar a explotar-la posant-hi mètode. En poc temps ho vaig convertir en una palestra esportiva a la que acudia fins a tres dies per setmana, els resultats eren ben evidents i vaig acabar convertint-ho en un experiment de cas únic. Em vaig adonar que, a més a més de les millores fisiològiques, havia memoritzat completament el recorregut i, gràcies a això, era també més i més precís en els gestos, em sentia molt segur i capaç de controlar perfectament els ritmes.
Em vaig fer una pregunta molt simple, ben habitual en esport: com de ràpid soc capaç de fer-ho? Podia arrencar a córrer des de la casa de Can Jorba i arribar al capdamunt, on ja tan sols toca caminar, en 30 minuts. Una bestiesa. Es podia millorar? Vaig provar de pujar i baixar sense pausa: per sota de l'hora, brutal! I vaig seguir dia rere dia trencant els meus límits, fins que ja no ho vaig aconseguir, em vaig haver de plantar en una espectacular marca de 40 minuts per tot el trajecte de pujada i baixada del Joc de l'Oca des de Can Jorba. Sentia perfectament que estava fregant els límits, els meus, anar més ràpid podia significar accidentar-me, per tant ja n'hi havia prou.
Mai he tornat a sentir-me tan poderós a la muntanya. Segurament tampoc cal. Però sí he sentit emocions ben profundes sempre que he tornat a recórrer el Joc de l'Oca. De manera recurrent, cada vegada que passo pel gorg on hi havia l'heura, m'assec a la baumeta penjada, gaudeixo del record de vivències i deixo volar la imaginació alimentant nous projectes.
